dilluns, 6 d’abril de 2009

Can Fatolitis

No para de ploure a Kalymnos i no para d-enamorar-me. Ho pinten com un parais i ho es. Que plou, doncs als desploms i coves a escalar, i no cal fer ni setens ni vuitens. El dia a dia no pot ser millor, et lleves en el teu humil studio, un cafe i cap al sector triat, en peu o en moto (versio verano azul). I ara be el millor, les vies. Despres d-escalar, tornada al studio a fer el dinar-sopar i en acabat al bar de Fatolitis. CAn Fatolitis es la ONU= catalans, espanyols, checs, galesos, ianquis, etc., i tot decorat per banderes de paisos, equips de futbol i grups heavies. La musica de fons es rock dur o suau. Es respira un bon rollito especial, sense mirades per sobre l-espatlla i amb molta camaraderia. El menjar es molt car, supermercat em refereixo, aixi que mengem sense cap luxe. Durant el dia, pa i pernil dolç (tres tires del salat valen 1,80 euros) i a la nit ranxo fort. Ah i els mosquits, no m-imagino com deu ser a l-estiu. Abans de dormir, anem de caçera per l-habita per assegurar-nos un bon son.

Ahir vam decidir no escalar. Ens vam dedicar a la cultura i l-estudi, oportunament regat a Can Fatolitis i al studio. Literatura i catala. Avui seguia plovent, pero hem decidit anar a les zones desplomades, en concret grande grotta i panorama. La Moni no volia escalar pel fred i la humitat, jo si, ho he donat tot. 6c+ per escalfar, 6b+, 6b i un 7a que m-ha fet caure les llagrimes, sobretot quan s-ha acabat la pila. Totes superbes, sobretot l-ultima, amb un desplom brutal ple de mocs, txorreres i forats. Els navarros deien que el 6b+ era millor que la classica Roxy i la palmera. En fi, la sensacio es estar fent vies sempre de referencia, estil roxy, la magrana o calypso.

Dema mes...