Agost 2012

Doncs sí, uns mesos més tard, senzillament quan m'ha plagut, faig ressenya de les dues activitats principals del passat agost en companyia de la Moni:
- Portes del cel: 66 km i 6.000 m de desnivell per a un recorregurt circular per les valls altes del parc natural del pirineu. Bellesa contrastada i l'alicient afegit de fer la pica d'estats, que sempre fa gràcia. La vam fer en quatre dies en estil mendigo. Ens vam encigalar força entre certascan i pinet, però vaja, todo bien. Molt recomenable.
- Cavalls del vent: la Moni té problemes als turmells i la faig en solitari (i mendigo, esclar) en dos dies, molt Forrest gump, tot lo dia caminant com un boig, tampoc tenia amb qui parlar o compartir. Molt més quilometratge però molt menys desnivell que portes del cel (82 km i 5.000 m), i per a mi, la fa més assequible. Vaig pillar la canícula (38º a Puigcerdà) de l'estiu i alguns refus sense aigua, però em va sorprendre molt el recorregut pel que fa a la seva bellesa. També molt recomenable.

Salut!!

Pata negra

Només la perícia d'en Toti i la motivació dels dos explica aquest reguitzell de grans vies que ens enduem en un stage pata negra a Cavallers (Alta ribagorça o Aragonès llunyà):
- Dimarts 26: Laura 6c (6a obl.) 240 m Sector Durruti. Tast fort de la zona, amb un OW complicat i una sortida forta i fisurada de 6c en el tercer llarg. La resta, un anar tastant el granet fisurat o amb placa adherent típic de la zona.
- Dimecres 27: John Lee Hooker 235 m 7a (6a obl.) i Blues 235 m 6b (6a obl.) a la 4a agulla de Comelestorres. Ens llevem a les sis amb la intenció de fer dos viotes. Ho assolim després de 14 hores d'activitat. Els llargs de grau són plaques molt tècniques amb adherència o passos de bloc. Els sisens i cinquens, en canvi, regalen llargs antològics de fisures i catxarros. Compte amb el primer llarg de cinquè de la Blues.
-Dijous 28: la ruta sin fin es queda sense bateria. Passem el matí resolent el tema i sortim a les dues del pàrking, de nou cap a la quarta agulla de comelestorres. La incertesa que se'ns faci de nit és present però a un quart de set assolim la erra cimera de Dentrometidos 235 m. 6c (6a obl.). Per mi la millor de les quatre. Mateixa tendència que les altres, 6c de bloc i llargs brutals més amunt. A la nit una mica de germanor amb en Jose (guarda nocturn de les obres de la presa), en Pedro i en Viu, dos amigotes del sud amb qui fem unes rises.
- Divendres 29: en Toti no en té prou ("ja descansaré quan em mori...") i ens anem a la placa Xalmet a fer esportiva. El nano se'ndú un 7b de postres, brutal.

Pata negra...

Rampas sevillanas

Us escric el primer post aliè a la meva persona perquè s'ho mereixen. Carlos Tomàs i cia escalen rampas invertidas a Vilanova, via exigent i atlètica, vestits de sevillanes. El carnestoltes i el seu atreviment ha donat aquestes imatges úniques. Joventut, empenta i alegria assegurada per les noves generacions. Chapeau!!

Tierra de nadie

Tornada a la paret, tornada a les sensacions que t'enganxen a l'escalada. Jornada magnífica, sol i gran ambient a la paret. Via exigent en tots els seus llargs. Via típica de Vilanova, escalada estètica sobre bon canto, cinquens d'una altra època i assegurances més que correctes. Ruta sin fin dominant la vall i oferint una vetllada preciosa.


Les noves generacions: "José" Tomàs.


Toti resolent el tram més exigent.


Xalant a la paret.


Foto cimera: Carlos, Maka i Toti.

collita d'estiu

L'estiu no ha pogut ser més fructifer. Successió de rutes a peu i en bici que m'han fet xalar de valent pels pirineus. Aquí us deixo amb la descripció i amb quatre fotos:

- Pedals d'occitània: 227 Km i 6.000 m de desnivell en tres dies. Estil mendigo. Molt bonica i betetera. 100 % recomenable. La factoria "pedals" és sinònim de qualitat.

Vivaquejant als peus d'un roure centenari.


Donant-ho tot a les rampes del portillón.

- Ruta dels 3 refugis: 3000 m de desnivell. Estil marquès. Vam dormir a Cama de vaca i Ras de carançà. Si no puges cap cim es fa en un parell de dies. Idònia per situar-se a la zona de Núria-Ulldeter. La vall de carançà és el millor de la ruta.

La Moni amb l'estany negre i el pic de l'infern.

Isards a la vall de bacivers.

- Carros de foc: 55 km i 9200 m de desnivell. 5 dies en estill 100 % mendigo. Brutal l'esforç i la ruta. Imprescindible pels amants del piri i dels seus paisatges.

Pernoctant sota les agulles d'Amitges.


Massís d'Amitges i Saboredo.



Bucolisme abans d'arribar a Colomers.


Marmotes al port de Caldes.


Macrobonsai de pi negre a prop del Ventosa.

Transalpina

Una clàssica centreuropea, des de Garmisch (Alemanya) fins a Lago di garda (Itàlia), atravessar els alps de nord a sud passant el tirol austríac i les magnífiques valls suïsses. Solcar els alps requereix passió i motivació; la seva magnitud només és comparable amb la seva bellesa. Successió meravellosa de paisatges de postal: valls verdes amb poblets bucòlics, glaceres, cims i colls, prats i circs alpins.

A dalt del mític Gavia

Fi de l'infern, a més de 2700 per superar l'estació de Ischgl

Salts d'aigua a Dolomite di Brenta

Valls suïsses.

Tirol austríac

Pujant des de S. Charles

Llac ebsee (alemanya)

Camí de Ischgl

Els bojos són feliços

Feia temps que volia ressenyar una de les múltiples sortides en btt que han farcit l'hivern i la primavera: les sortides dels dimecres, les nocturnes, la tordera-mataró, la setmana santa, etc. Per un motiu o altre no ho havia fet, però ara em disposo a fer-ho amb un "etapón" per la seva bellesa i la seva duresa que transorre per la prepirinenca Serra cavallera. De fet, es podria considerar una circular al Taga.

El recorregut és el següent: Ribes de freser, Ripoll, coll de jou, Sant martí d'ogassa, la gran jaça (refugi montserrat), coll del pal, Pardines, Ribes de freser. La pujada des de Ripoll al coll de jou travessa magnífics boscos per una còmoda però llarga pista (més de deu km). Un cop assolit el coll de jou, bé, una mica més avall, la ruta enllaça masies, prats i esglèsies romàniques fins al desviament al refugi de montserrat. Aquí comença un infern de tres quilòmetres fins al refugi, autèntic repte esportiu. Just abans d'assolir el coll del pal, saludem una parella de marmotes. Un cop en el coll, respirem l'ambient alpí i davallem entre prats plens de vaques fins a Pardines. De Pardines a Ribes baixada frenètica per la carretera.

Pd: el títol es deu a un excursionista que ens regalà aquesta frase quan ens veié amb bici a prop del coll del pal.


Amb el gran Tomasín.


Alè patriòtic enmig de l'infern.


Ambient alpí al coll del pal.