Transpirinaica 6: Hondarribiaaaaaaaaaa!!!!!!

M'acabo de fotre un kilo de chuletón, o sigui que em costarà escriure. He acabat la transpi. Estic a Hondarribia. Uff!! Quantes coses, sensacions, de tot vaja. Ni l'última etapa ha perdonat!! Qui vulgui regals que vagi a la botiga de souvenirs. Anem a pams.

Etapa 15: Orreaga - Etxalar (70m i escaich - 1400 aprox).
Surto d'Orreaga a pèl, sense esmorzar. Rampes curtes i dures en el primer coll. Descens llarg fina a Banca. Banca? Tot i parar a fer un cafè, em passo el poble, no veig cap cartell ni cap estrucura de poble. Kilometrejo de baixada i arribo a Baigorri (més o menys), merda, miro un mapa de com tornar a Nafarroa. Em surt el coll d'Aizpegui, 8 Km al 6-7 %. Corono el port i paro a Izurzun a dinar. En el meu afany de provar la gastronomia local, demano un entrepà de xistorra sense calcular les conseqüències. L'entrepà boníssim, però enfilo les rampes inhumanes de Bagordi a les dues del migdia i la xistorra no pare de centrifugar dins l'estòmac. Un infern. Assoleixo els caserios de Bagordi com puc, 5 Km de rampes inhumanes amb tot el torro i la xistorra dansant. Gasto els dos bidons, bé directament m'he dutxat amb ells per baixar la temperatura corporal, estava bullint. Per sort trobo una font i em recupero mínimament, vénen una successió de colls amb paratges idíl·lics amb cavalls, faigs i pastures. Baixada freeride pel GR i arribo a Etxalar. Res per dormir. Baixo 4 Km fins a la nacional on hi ha un hotel. Com un marquès...

Etapa 16: Etxalar - Hondarribia (50 Km - 1.000 m de desnivell).
Ahir vaig veure el Cantàbric, mai m'havia fet tanta il·lusió veure el mar. Surto de l'hotel ben d'hora. Un altre cop rampes inhumanes al sortir d'Etxalar, "molinillo" i de peu en rampa formigonada!!! Circulo entre prats, pastures i restes de boscs (fagedes en la seva majoria). Enllaço colls i baixades. Torno a veure el mar. Començo a assaborir el triomf. Merda!! Rebento coberta un altre cop, i Hondarribia que no arriba. Pujades i baixades, em perdo, torno, pillo el GR i a muerte, m'ha de portar per collons. Irún, a tocar de la glòria, sensacions extranyes, hi ha cotxes i soroll, s'ha acabat el Pirineu, però un somriure m'indica que Hondarribia és a tocar. Desviament cap a l'Aereoport i el cartell esperat. Esclat de joia i emoció, això és per mi. Arribo el port, veig el Cantàbric i busco el restaurant per fer el chuletón. Ja el tinc, més cervesa, vi, xupitos, etc. Santes prepareu-vos!!!

Gràcies a la Moni, en Tomàs, en Pol i la Marta, en Robert Llivina, en David Baños, els pares, en Toni "güevos" i en Vicent de València, en Jesús López i Paloma de Madrid, els mallorquins d'Oxanea, al meu genoll esquerra per aguantar i a tota la gent anònima que s'ha portat de puta mare durant el viatge. Si m'he deixat algú, ho sento.

Transpirinaica, 1.000 Km i 21.000 m de desnivell, activitat de muntanya, natura, viatge, cicloturisme, tot... Per tú, Marc Farré Garre.